d'Atalaya a Bretaña

Atalaya... dijous al vespre... despres de 7h. navegant pel Tambo; com que el nivell del riu era baix, s'havia d'anar atalaiant des de la part davantera i indicar al del motor quina direcció havia de prendre per evitar els bancs de sorra, el petit Atalaiador, va aguantar estoïcament durant tota la travessa, aquell sol que rostia!.



Va ser espectacular veure aquella multitud amb l'aigua fins els genolls en aquell precari port-platja, esperant l'arribada de la petita llanxa... tots corrien per carregar-se els paquets dels passatgers i guanyar així uns sols de propina, fins hi tot, carregaven la gent que no es volia mullar els peus.

Un cop vam arribar als xiringuitos:

- Disculpe señora, hay alguna lancha que vaya a Pucallpa?
- Ai mami, imposible! el río esta muy bajo y no lo intentará ninguna, hasta dentro de 2 ó 3 días.

Be doncs, tenint en compte que per riu es trigava 2 dies a arribar a Pucallpa, l'alternativa era, anar-hi amb avioneta, però encara ens haviem d'esperar fins dissabte, així que vam buscar un hotelet per passar dos nits, a poder ser... fresquetes!

Compañía aérea: North American, Float Plane Service S.A.C
Hospedajes: Hotel Brando (25 S. – habitación matrimonial, muy limpio y céntrico); también Hostal Atalaya (muy cerca del primero).

Tot un día a Atalaya, ens va anar molt bé per a descansar, menjar bon peix en Ceviche (una altra recepta de Ceviche), provar mil sucs, enormes sucs i a un preu súper econòmic a la cantonadeta de la Cindy (Cuadra nº70, amb Jirón Ene), també vam canviar diners, a més a més, vam patejar pels seus carres tranquil·lament, es una ciutat en la que dóna gust estar-hi; s'ha de dir que amb la calor que fa, la gent aprofita per a desplaçar-se amb els motocarros, així que un altre cop, els "turistillus" cantàvem com una cloïssa caminant per allà!.

Canvi de divises: "Banco de la Nación", Plaza de armas; Atalaya ( a día 28/08/09) 1$=2,89 Sol.

Quina il·lusió quan vam arribar amb l'avioneta al modern aeroport de Pucallpa, i allí ens hi esperaven els nostres amics, en Joel i l'Edgar (fill i germà del guía que haviem contractat per internar-nos a Pacaya-Samiria... ell ens esperava a Bretaña, l'entrada de la reserva). Vam passar el día visitant la ciutat, i el seu exquisit barri de Yarinacocha (o Yarina! com l'anomenen els amics), on s'hi pot patejar sense problemes, visitar la moderna catedral, y la seva plaça d'armes engalanada amb arbres en forma d'animals de la zona.

Canvi de divises: "Banco de la Nación", Plaça d'armes; Talaia (a dia 28/08/09) 1 $ = 2,89 Sol

Pucallpa és l'última ciutat on arriba la carretera, per tant el transport terrestre, més al nord, s'estén amb tota la seva majestuositat la Selva Amazònica Peruana, així que per arribar al poblet de Bretanya, ens havíem de desplaçar en llanxa un cop més. Baixem les vessants polsoses del moll per a trobar el nostre transport, i entre els "cargueros" (rudes treballadors, que transporten la càrrega a pes sobre les seves espatlles ... com els portants en el llibre "L'església del Mar") ens acostem a les enormes embarcacions.



- Permisito per entrar!!

Havien dues llanxes en aquell port que havien de salpar al dia següent, la Henry 2, i San.Miguel (sí! Sí! Com la cervesa ...-Allà on va, triomfa! Jeje), en principi, trigaven 3 dies en arribar, però la sortida es va retrassar 2 dies més sense cap explicació per part de la tripulació i amb enganys continus sobre el dia i l'hora de la seva partida.
Així doncs, vam passr dos dies al "Henry 2", esperant-desesperant ... sort de la companyia de Joel (la millor), i de les interminables xerrades amb altres passatgers, que ens van ajudar a tenir una travessia agradable, tenint en compte el vergonyós de la situació.

Aprofito per a denunciar les condicions inhumanes, amb les que la gent es veu obligada a viatjar:

Capacitat per a 87 passatgers (nombre exacte de salva-vides).
Anàvem "benestants" al voltant de 200 persones amb les nostres respectives hamaques.
Disposàvem de 4 banys-dutxa (s'entén per dutxa, una aixeta sobre el vàter) i un dinar que era de subsitencia total.
Cost: 50 S. p.p. amb molt de regateig i queixes pel retard.
... i pensar que hi ha gent que ha de navegar en aquest tipus de llanxes, cada setmana ...



Tot i les condicions, el trajecte va ser d'allò més tranquil, anàvem atracant amb unes curioses maniobres en tots els poblets riberebcs... la població esperava paientment, preparada per embarcar les seves pertinences, i passar cantant entre totes les hamaques per vendre els seus productes agrícoles, juanes, palometa , xumet de aiguatge, o aiguatge a seques, curichis, gasoses, taronges, ment troncocònica, coco, queque, chifla, canyetes, ous sancochado ... a les tardes, als marges, veies a tots els nens practicar salts impossibles a l'aigua ...



Viatjàvem també amb Agustí (un altre dels germans de Cèsar) i el seu nét Elías ... amb el que vam tenir divertidíssimes xerrades sobre animals, entretinguts jocs malavares, i moltes, moltissisi-si-si-simes rialles.

Vam aturar-nos en molts poblats de nit, però en vaig poder apuntar algun nom: Pauyan, Juancito, Orellana, Terra Blanca, Perucuau, Nuava York, Monte Bello ... i entrant pel Puinahua (una drecera al riu Tapiche); Nova bellesa, San Carlos i finalment Bretanya.



Un cop allà, vam conèixer al nostre guia Cèsar (i ara amic! O "pata" com ho diuen ells) i entràrem a la Reserva de Pacaya per passar 4 dies increïbles i difícils d'explicar, per tot el que vam veure, sentir, experimentar, escoltar ... La seva web és www.viajeselvaperu.com. però això, serà en la propera entrada.

de Lima a Atalaya

El nostre viatge al Perú va començar amb un vol d'Air Comet cap a Lima, molt tranquil tot i les petites turbulències que sempre afecten al pas sobre l'Amazònia Brasilera i els Andes Peruans, i molt còmode gràcies a la quantitat de seients lliures que ens envoltaven.

Modus operandi: Consulta per internet les ofertes de vols amb 3 mesos d'antelació per assegurar un bon preu (normalment, aquí).
Companyies: DIRECTE. Iberia, KLM i Air Comet. INDIRECTE. British Airways, Lan, Lufthansa.

Un cop arribats a Lima, volíem marxar aquella mateixa nit cap a l'interior del país... les capitals, no ens agraden massa ;). En el mateix aeroport vam llogar un taxi (els green són els més cars i els més recomanats, exposen que així s'eviten els robatoris a turistes, encara que després de l'experiència i tenint en compte que tots els taxis paguen per entrar al recinte, potser és mala sort trobar una estafa-taxi) només vam tenir temps d'anar a canviar divises, menjar i anar a buscar el bus nocturn cap a Pichanaki.

Canviar divises: "Mr.Dollar", Jr.Ocoña 141; Lima (a dia 23/08/09) 1 $ = 2,953 Sol
Companyia d'autobusos: Turismo Central (40 sols pp - el servei i la puntualitat excel.lents) Sortim a les 8:30 de la tarda, per travessar dels Andes ben entrada la nit. Adreces d'altres companyies d'autobusos (aquí).

Pichanaki (Chanchamayo) és una petita ciutat a l'interior del país, cap a l'est de Lima, situada en plena selva alta, i presumeix de tenir la tassa de cafè més gran del món, com no ... exposada en la seva plaça!. La bressola el riu Perené, i al seu pas es creen llocs màgics, salvatges, plens d'encant, acompanyats comunament per salts d'aigua on t'hi pots capbussar o practicar "rappel".

Ens allotjarem a la plaça d'armes, en un hotelet al que anomenen Santa Rosa per simplificar, ja que el seu nom oficial ara mateix seria inpronunciable (25 S. - net ... però una mica sorollós). El recepcionista, formava part del grup musical de la parròquia, així que fins ben entrada la nit, va estar practicant amb la seva guitarra, encara que era com tenir el fil musical a tot drap, cal dir que el noi no ho feia gens malament.

Hostals, per districtes: cercar aquí.
Excursions: vam trobar un guia molt pintoresc, a la mateixa plaça, anomenat "Tarzan".

Li vam contractar un treck, i vam passar 3 dies amb ell i el seu net de 5 anyets; el nostre campament base, era una casa "ecològica" que es troba a 1 h. en "carro" cap a la muntanya, al poble de Condado. Va ser tota una experiència, ja que dormíem a l'aire lliure (en un primer pis) i la gent del poble era molt oberta i agradable, per les tardes, abans de vespre tot el qui vol fer esport, petits i grans, s'acosten a la plaça, i per grups practiquen futbol i sobretot el bolley amb regles pròpies, mentre, per la megafonia de la Municipalidad (ajuntament) anuncien els mercats, el transport que hi haurà disponible per al dia següent, o es renya els veïns que desaprofiten o llencen l' aigua sense cap sentit ... també van anunciar que al poble hi havia dos turistes, i en nom de tot el poble l'agutzil ens va donar la benvinguda. Així que vam anar a parlar amb ell, i vam estar allà, a la fresca, durant més d'una hora ... tenia inquietud per saber si teníem un rei, quins partits polítics governaven, que "tan bién" anava la nostra economia (per a ells ... Espanya va bién! ... jejeje).



Encara que hi ha molta diversitat, i la fruita no hi falta, allà es fa evident la gran pressió a la qual es troba sotmesa tota la regió per part de les empreses fusteres, és una "depredación total" de lo que ells anomenen "selva". És per posar-se a plorar!!! Hi ha una evident manca d'arbres i la conseqüent desertització dels vessants dels turons, hi ha una desaparició progressiva de fauna i flors a tota la zona. Una vegada, les fusteres s'han dut tot, els vilatans cremen les restes per generar els seus propis cultius, encara que no compten amb les ajudes suficients, ni amb cap tipus de formació, ni planificació, sense parlar de les pluges que quan no són escasses, són torrencials, etc ...

Finalitzada la nostra exploració per la Selva alta, vam tornar a Pichanaki per partir cap a Satipo, altre cop en "carro" per una molt bona carretera. El taxista no corria ... VOLAVA!!!, Ens deia:

-Así se maneja en el Perú-
i així arribarem al nostre destí intermedi, en 1h. aproximadament.

A Satipo, vam haber d'emprar el nostre acurat art del regateig, amb la multitud de taxistes que se'ns van llançar per oferir-nos els seus serveis i portar-nos cap a Puerto Ocopa (a la vora del riu Ene, al districte de Rio Tambo), no li vam donar molta importància, però els cotxes que es ens oferien estaven polsosos, molt polsosos... quan va començar el nostre trajecte vam lligar caps, ens esperaven 2h 30m per arribar a Puerto Ocopa de nit, per una carretera / camí infernal, empedrat amb còdols de la mida d'un cap de vaca.



Al poble dels "colonos", només hi ha 3 allotjaments, no us sabria escollir quin era el pitjor de tots, per sort la nostra màrfega, enclavada en una habitació amb dos pams d'obertura entre les "parets" (xapa de fusta) i el "sostre" (xapa metàl.lica) , tenia una mosquitera tupida que no deixava veure l'entorn (15 S. - no hi ha res més a dir).

Potser hi ha la possibilitat d'allotjar-se en el poble indígena (1 o 2 km abans de l'assentament colon, i per descomptat molt més interessant). Els nadius d'aquesta zona, són els anomenats Ashaninkas (aquí també), un poble pacífic una saviesa immensa sobre l'art de la sanació amb plantes naturals, i el poder curatiu de les visions amb Ayahuasca.

L'endemà, mentre esmorzàvem, vam estar parlant amb un dels caps de la comunitat, Hector Pachacahac; ens va explicar que ells controlaven el poble ja que les terres eren seves i se les tenien llogades als colons. Estava molest, per la brutícia que hi havia i per com tractaven als nadius. Per als colons els nadius són salvatges, ignorants i poc ambiciosos, però ell tenia clar que les noves generacions de joves nadius li donaven valor als seus coneixements en medicina natural, alimentació sana, a la fauna i flora; li donaven importància a la conservació del territori i a la necessitat de manetnir un equilibri entre producció i collita. Estan impulssant el turisme vivencial, es pot passar uns dies vivint en les seves terres amb ells. Si algú hi està interessat, tenim el seu correu.

Als peus del nostre allotjament, l'embarcador, d'allà hi sortia una petita llanxa cap Atalaia, el trajecte va durar les seves 7 horetes, però això ho explicarem a la següent entrada.

Perú, el recorregut

el recorregut...

- Arribada a Lima (des de Madrid...12 horetes de res!).
- de Lima a Pichanaqui (Satipo- selva alta), moltes corves a l'autobús nocturn. [ a Pichanaqui: Condado de Pichanaqui (poblet d'uns 300 habitants); + Salts d'aigua de les "Joyas de Vilcabamba" ].
- de Pichanaqui a Satipo, en "carro" i una bona carretera.
- de Satipo a Puerto Ocopa, en "carro" també per la carretera de l'infern!. [ a Puerto Ocopa: Us recomenaria visitar el poble INDÍGENA i evitar passar la nit al poble COLON ].
- de Puerto Ocopa a Atalaya, en llanxa semi-ràpida i parlant pels colzes durant 7 hores.
- d'Atalaya a Pucallpa, paisatges des de l'aire, en una avioneta molt familiar. [ a Pucallpa: Yarinacocha, primer paradís de les moto-taxis ].
- de Pucallpa a Bretaña (situada davant de l'entrada a la reserva de PACAYA-SAMIRIA), en llanxa hiper-lenta (3 dies).

Reserva Nacional de PACAYA-SAMIRIA... Sens dubte, LO MILLOR DEL VIATGE!!

Visitar la reserva: Us recomano una petita empresa local, SHAPSHICO TOURS; César, Edgar y Joel, son coneixedors experts de la zona.

- de Bretaña a Requena... vam sortir del poble a mitja nit, com a lladres, i vam embarcar a la petita llanxa "DON COCO".
- de Requena a Iquitos, més llanxes.
- Iquitos - Cusco, vol regular amb escala a Lima. [ a Cusco: caminades eternes per la ciutat ].
- de Cusco a Ollantaytambo, en taxi.
- de Ollantaytambo(Ollanta, per als amics) a Aguas Calientes, amb el tren-atracament (pel preu).
- Machu Picchu - Waynapicchu (amb el "carro" de San Joan... una estoneta a peu i una l'altra caminant! jajaja).
- Tornada a casa.

de moment... el mapa

ón hem estat?

• View my profile


• Create your own travel map or travel blog


• Find deals on airfare at TripAdvisor