Va ser espectacular veure aquella multitud amb l'aigua fins els genolls en aquell precari port-platja, esperant l'arribada de la petita llanxa... tots corrien per carregar-se els paquets dels passatgers i guanyar així uns sols de propina, fins hi tot, carregaven la gent que no es volia mullar els peus.
Un cop vam arribar als xiringuitos:
- Disculpe señora, hay alguna lancha que vaya a Pucallpa?
- Ai mami, imposible! el río esta muy bajo y no lo intentará ninguna, hasta dentro de 2 ó 3 días.
Be doncs, tenint en compte que per riu es trigava 2 dies a arribar a Pucallpa, l'alternativa era, anar-hi amb avioneta, però encara ens haviem d'esperar fins dissabte, així que vam buscar un hotelet per passar dos nits, a poder ser... fresquetes!
Compañía aérea: North American, Float Plane Service S.A.C
Hospedajes: Hotel Brando (25 S. – habitación matrimonial, muy limpio y céntrico); también Hostal Atalaya (muy cerca del primero).
Tot un día a Atalaya, ens va anar molt bé per a descansar, menjar bon peix en Ceviche (una altra recepta de Ceviche), provar mil sucs, enormes sucs i a un preu súper econòmic a la cantonadeta de la Cindy (Cuadra nº70, amb Jirón Ene), també vam canviar diners, a més a més, vam patejar pels seus carres tranquil·lament, es una ciutat en la que dóna gust estar-hi; s'ha de dir que amb la calor que fa, la gent aprofita per a desplaçar-se amb els motocarros, així que un altre cop, els "turistillus" cantàvem com una cloïssa caminant per allà!.
Canvi de divises: "Banco de la Nación", Plaza de armas; Atalaya ( a día 28/08/09) 1$=2,89 Sol.
Quina il·lusió quan vam arribar amb l'avioneta al modern aeroport de Pucallpa, i allí ens hi esperaven els nostres amics, en Joel i l'Edgar (fill i germà del guía que haviem contractat per internar-nos a Pacaya-Samiria... ell ens esperava a Bretaña, l'entrada de la reserva). Vam passar el día visitant la ciutat, i el seu exquisit barri de Yarinacocha (o Yarina! com l'anomenen els amics), on s'hi pot patejar sense problemes, visitar la moderna catedral, y la seva plaça d'armes engalanada amb arbres en forma d'animals de la zona.
Canvi de divises: "Banco de la Nación", Plaça d'armes; Talaia (a dia 28/08/09) 1 $ = 2,89 Sol
Pucallpa és l'última ciutat on arriba la carretera, per tant el transport terrestre, més al nord, s'estén amb tota la seva majestuositat la Selva Amazònica Peruana, així que per arribar al poblet de Bretanya, ens havíem de desplaçar en llanxa un cop més. Baixem les vessants polsoses del moll per a trobar el nostre transport, i entre els "cargueros" (rudes treballadors, que transporten la càrrega a pes sobre les seves espatlles ... com els portants en el llibre "L'església del Mar") ens acostem a les enormes embarcacions.
- Permisito per entrar!!
Havien dues llanxes en aquell port que havien de salpar al dia següent, la Henry 2, i San.Miguel (sí! Sí! Com la cervesa ...-Allà on va, triomfa! Jeje), en principi, trigaven 3 dies en arribar, però la sortida es va retrassar 2 dies més sense cap explicació per part de la tripulació i amb enganys continus sobre el dia i l'hora de la seva partida.
Així doncs, vam passr dos dies al "Henry 2", esperant-desesperant ... sort de la companyia de Joel (la millor), i de les interminables xerrades amb altres passatgers, que ens van ajudar a tenir una travessia agradable, tenint en compte el vergonyós de la situació.
Aprofito per a denunciar les condicions inhumanes, amb les que la gent es veu obligada a viatjar:
Capacitat per a 87 passatgers (nombre exacte de salva-vides).
Anàvem "benestants" al voltant de 200 persones amb les nostres respectives hamaques.
Disposàvem de 4 banys-dutxa (s'entén per dutxa, una aixeta sobre el vàter) i un dinar que era de subsitencia total.
Cost: 50 S. p.p. amb molt de regateig i queixes pel retard.
... i pensar que hi ha gent que ha de navegar en aquest tipus de llanxes, cada setmana ...
Tot i les condicions, el trajecte va ser d'allò més tranquil, anàvem atracant amb unes curioses maniobres en tots els poblets riberebcs... la població esperava paientment, preparada per embarcar les seves pertinences, i passar cantant entre totes les hamaques per vendre els seus productes agrícoles, juanes, palometa , xumet de aiguatge, o aiguatge a seques, curichis, gasoses, taronges, ment troncocònica, coco, queque, chifla, canyetes, ous sancochado ... a les tardes, als marges, veies a tots els nens practicar salts impossibles a l'aigua ...
Viatjàvem també amb Agustí (un altre dels germans de Cèsar) i el seu nét Elías ... amb el que vam tenir divertidíssimes xerrades sobre animals, entretinguts jocs malavares, i moltes, moltissisi-si-si-simes rialles.
Vam aturar-nos en molts poblats de nit, però en vaig poder apuntar algun nom: Pauyan, Juancito, Orellana, Terra Blanca, Perucuau, Nuava York, Monte Bello ... i entrant pel Puinahua (una drecera al riu Tapiche); Nova bellesa, San Carlos i finalment Bretanya.
Un cop allà, vam conèixer al nostre guia Cèsar (i ara amic! O "pata" com ho diuen ells) i entràrem a la Reserva de Pacaya per passar 4 dies increïbles i difícils d'explicar, per tot el que vam veure, sentir, experimentar, escoltar ... La seva web és www.viajeselvaperu.com. però això, serà en la propera entrada.
